El conte del nen préssec

Il·lustració + Collage + Escriptura + Projecte personal

Als afores d’un petit poble del Japó, hi ha una casa de fusta molt vella amb un jardí al davant. Hi viuen dos ancians, la Fumiko i en Hideo. A primera hora del matí, en Hideo ha sortit a buscar llenya per a l’hivern, i unes hores més tard, la Fumiko decideix baixar al riu a rentar la roba. Tot d’una, veu a la llunyania un objecte que baixa surant pel riu a gran velocitat. -Un préssec gegant! -exclama. Espera que s’aturi a la vora i se l’emporta a casa per ensenyar-lo a en Hideo.

-Mira el que he trobat al riu, Hideo. Ho obrim?- Diu la Fumiko. Però just quan l’anciana agafa un ganivet per tallar la fruita, aquesta comença a moure’s i bruscament, es parteix per la meitat. Sorpresos, se n’adonen que al seu interior no hi ha un os, sinó un nadó que dorm plàcidament. La parella decideix adoptar-lo i l’anomenen Momotaro.

En Momotaro creix sa i feliç i poc a poc es converteix en un nen molt noble i responsable, sempre disposat a ajudar a qui ho necessita.

Un matí, en despertar-se, en Momotaro sent al seu pare plorant. – S’ho han endut tot! Tot el menjar i tots els diners. Què farem ara, Fumiko?

El nen préssec surt al carrer i se n’adona que totes les cases del poble han estat saquejades. Els habitants li diuen que han estat els dimonis que viuen a l’illa mar endins. Li expliquen que són unes criatures grans, ferotges, amb banyes i unes urpes ben afilades. En Momotaro, decidit i valent, decideix anar a la illa dels dimonis i recuperar tot el que han robat. Els seus pares decideixen ajudar-lo a preparar el viatge i en Hideo li regala un vestit de guerrer perquè tingui força i valor, i Fumiko li prepara uns pastissets de carn i arròs perquè tingui energia durant el viatge.

Momotaro comença el seu viatge cap a l’illa dels dimonis. El seu camí passa per un temple molt antic envoltat per un preciós jardí zen. Decideix fer una breu pausa per dinar, però tot just s’asseu i obre la bossa on hi ha els pastissets, que sent un soroll darrere d’unes pedres. -Què és això que fa tan bona olor? ¿Me’n dónes una mica? -diu un gos que surt de darrere una planta i mou la cua feliç mentre mira fixament al nen. Momotaro li dóna la meitat del seu pastisset i li explica que es dirigeix ​​a l’illa dels dimonis i el gos decideix acompanyar-lo-. Com has estat molt amable amb mi, t’ajudaré!

El camí segueix a través de les muntanyes i després d’una llarga travessia pel bosc, troben unes aigües termals. El gos salta sense pensar-s’ho a jugar a l’aigua i Momotaro s’asseu per descansar una estona. Posa els peus a l’aigua calenta i de la bossa en treu un pastisset. De sobte l’aigua comença a bombollejar i un mico emergeix de les profunditats de les aigües termals. -Què menges? Fa molt bona olor -diu el mico-. En Momotaro li ofereix un tros de pastisset mentre li explica la seva misió i el mico decideix acompanyar-lo.

L’endemà al matí els tres amics arriben al mar, però cap d’ells sap navegar i no troben ningú que sigui prou valent per guiar-los fins a l’illa on viuen els dimonis. -Hola! Aquí! Dalt de l’arbre!-. El nen aixeca el cap i veu un faisà que vola elegantment cap a una branca baixa-. Esteu buscant algú que us porti a l’illa dels dimonis? Jo puc guiar-vos! No tinc por a aquestes criatures. Momotaro li agraeix l’oferta amb un pastisset.

El faisà es converteix en el capità del vaixell, el gos en mariner, el mico en guaita i en Momotaro porta el timó, i en poques hores arriben a la terrible i desolada illa. Els dimonis han construït una fortalesa protegida per una gran muralla de pedra. Ràpidament descobreixen una gegantesca porta de metall que sembla ser l’única manera d’entrar i sortir. Sense pensar-s’ho, el mico escala per la porta i salta a l’altre costat per, així poder obrir la porta per dins. Mentrestant, el faisà es pregunta quina mida han de tenir els dimonis per necessitar una porta tan gran, i uns minuts més tard la porta s’obre lentament.

Un cop a l’interior, en Momotaro se sorprèn quan no aconsegueix veure ni sentir cap dimoni. Llavors el faisà s’ofereix per volar per sobre de la fortalesa i descobrir on són els dimonis. -Els he trobat! -diu el faisà. -Estan celebrant les seves malifetes a la sala principal. He vist un munt de dimonis, però el seu rei és tan terrible i tan gran que sembla un gegant. -l’ocell tremola en recordar-ho-. Però també he descobert on tenen guardat tot el que han robat-. Els quatre amics s’infiltren a la sala on se celebra la festa procurant no cridar l’atenció i s’amaguen darrere d’unes caixes per observar i trobar el millor moment per enfrontar-s’hi.

-Preparats, llestos, ja! -crida en Momotaro i els quatre amics surten del seu amagatall. El faisà amb el bec, el gos amb les dents, el mico amb puntades de peu i en Momotaro amb els punys, lluiten fins a atordir i atemorir els lacais del Rei Dimoni. Enutjat, el dimoni s’aixeca del seu tron ​​disposat a enfrontar-se al nen. És tan gran i tan terrible que fins i tot els altres dimonis queden paralitzats davant la seva cara d’empipat. Momotaro observa l’enorme silueta i inspira profund. Pensa en els seus pares i en els seus nous amics, els que ara lluiten al seu costat per recuperar el que els dimonis han robat i retornar la felicitat al seu poble. -Ara! -crida el nen préssec mentre somriu als seus amics. Tot d’una, el mico, el faisà i el gos impulsen a Momotaro perquè faci un gran salt. En caure li dóna un fort cop de cap al Rei Dimoni i l’illa sencera tremola mentre el gegant cau desorientat a terra.

Vençuts, els dimonis demanen clemència. -Ens rendim! Ens rendim! Mai més tornarem a robar.- Momotaro demana als dimonis que prometin no tornar a atacar mai més als humans. Aquests accepten sense dubtar i el Rei Dimoni obre les portes de la fortalesa perquè els quatre companys carreguin al vaixell totes les riqueses robades.

Esgotats però satisfets, els quatre amics tornen a casa on són rebuts amb una gran festa i tots els honors. Momotaro busca els seus pares i els abraça fortament fins a quedar-se adormit i feliç.